Un article sobre el vídeo
(Al diari electrònic La Veu del País Valencià)
“Sembla
com si als valencians ens agradara especialment parlar del que som, deixem de
ser, del que sentim, dels símbols que ens representen. Això fa que romanga al
nostre interior una sensació de neguit. Com si ser valencià siguera alguna
cosa que encara estiguera per definir-se o per concretar-se. Com si hi haguera
molt per fer...
Els intel·lectuals valencians de principis del segle XX es van adonar que totes estes coses que ens identifiquen i ens fan sentir orgull necessitaven d’un nom per al nostre poble que estiguera a la seua alçada. El regne de valència ja feia prop de 100 anys que havia estat dividit en províncies i recuperar la nomenclatura antiga semblava bastant anacrònic. Fou aleshores quan es va decidir potenciar l’altre nom que històricament, ja des del segle XVI, els valencians havíem vingut utilitzant per referir-nos a la nostra terra. País Valencià era molt més que un nom per a un territori, representava l’anhel de seguir sent i sentir-nos valencians; l’anhel de no deixar mai d’avançar cap a un futur de progrés en el qual seguir aportant al món coses meravelloses. Ja durant la Segona República espanyola, quan el terme País Valencià era d’ús habitual per organitzacions i mitjans de comunicació de tot tipus i signe polític, fins i tot tres dels projectes d’estatut d’autonomia que es van redactar durant este període, pretenien convertir este nom en oficial. Malauradament la Guerra Civil esdevindria i els posteriors 40 anys de dictadura truncaren totes les aspiracions del nostre poble de recobrar l’autogovern perdut 250 anys enrere.
Els intel·lectuals valencians de principis del segle XX es van adonar que totes estes coses que ens identifiquen i ens fan sentir orgull necessitaven d’un nom per al nostre poble que estiguera a la seua alçada. El regne de valència ja feia prop de 100 anys que havia estat dividit en províncies i recuperar la nomenclatura antiga semblava bastant anacrònic. Fou aleshores quan es va decidir potenciar l’altre nom que històricament, ja des del segle XVI, els valencians havíem vingut utilitzant per referir-nos a la nostra terra. País Valencià era molt més que un nom per a un territori, representava l’anhel de seguir sent i sentir-nos valencians; l’anhel de no deixar mai d’avançar cap a un futur de progrés en el qual seguir aportant al món coses meravelloses. Ja durant la Segona República espanyola, quan el terme País Valencià era d’ús habitual per organitzacions i mitjans de comunicació de tot tipus i signe polític, fins i tot tres dels projectes d’estatut d’autonomia que es van redactar durant este període, pretenien convertir este nom en oficial. Malauradament la Guerra Civil esdevindria i els posteriors 40 anys de dictadura truncaren totes les aspiracions del nostre poble de recobrar l’autogovern perdut 250 anys enrere.
Però
amb la mort de Franco i el nou horitzó de democràcia i llibertat que s’obria,
van ser molts els valencians i les valencianes que van eixir al carrer per
demanar el restabliment de les nostres institucions pròpies i del nostre
autogovern. En aquell moment el nom “País Valencià” era amplament assumit per la
ciutadania valenciana, pels mitjans de comunicació i les organitzacions
polítiques i baix ell s’agrupaven totes aquelles persones que volien una
veritable transició democràtica, una ruptura amb la dictadura i l’assoliment de
l’autogovern. En esta ocasió el nom
“País Valencià” estaria associat al progrés i a un horitzó de vida digne
per al nostre poble. De fet, aquell consell preautonòmic tenia un nom oficial
de Consell del País Valencià. Així es va reflectir el 1981 a l’Estatut
d’autonomia que acordarien totes les forces polítiques valencianes tant
d’esquerres com de dretes, el conegut com l’Estatut de Benicàssim, on per fi,
després de molts intents històrics s’assentaven les bases de la nostra
autonomia i es fixava, amb l’acord de les principals forces en nom de País
Valencià com a nom oficial per al nostre territori.
No
seria fins al debat de l’Estatut al Congrés dels Diputats de Madrid, que el nom
que els valencians i les valencianes havíem triat lliurement per a denominar-nos seria rebutjat, sent substituït, pel de “Comunitat
Valenciana”, que es va inventar allà
mateix, en el conegut com “l’Estatut de Madrid”, i que els valencians mai
tinguérem ni hem tingut opció de ratificar o rectificar. Es trencava així, des
de Madrid, el consens dels valencians i la possibilitat de decidir allò que és
bàsic per a qualsevol societat i poble: el nostre nom.
Per tot això hi ha gent, organitzacions i entitats que malgrat la imposició
feta des de Madrid, seguim utilitzant el terme País Valencià: un nom que
representa molt més que un territori, representa un sentiment de modernitat, d’esperança
i il·lusió de tot un poble en el seu futur. Per tant quan escoltes el terme
País Valencià recorda tots els valors que hi ha darrere. I si estimes esta
terra i estimes allò que som, cal dir ben fort País Valencià! T’estime.
