mardi 24 novembre 2015

LLEGIM I ESCOLTEM VALENCIÀ


Un article sobre el vídeo 
(Al diari electrònic La Veu del País Valencià)


“Sembla com si als valencians ens agradara especialment parlar del que som, deixem de ser, del que sentim, dels símbols que ens representen. Això fa que romanga al nostre interior una sensació de neguit. Com si ser valencià siguera alguna cosa que encara estiguera per definir-se o per concretar-se. Com si hi haguera molt per fer...           

Els intel·lectuals valencians de principis del segle XX es van adonar que totes estes coses que ens identifiquen i ens fan sentir orgull necessitaven d’un nom per al nostre poble que estiguera a la seua alçada. El regne de valència ja feia prop de 100 anys que havia estat dividit en províncies i recuperar la nomenclatura antiga semblava bastant anacrònic. Fou aleshores quan es va decidir potenciar l’altre nom que històricament, ja des del segle XVI, els valencians havíem vingut utilitzant per referir-nos a la nostra terra. País Valencià era molt més que un nom per a un territori, representava l’anhel de seguir sent i sentir-nos valencians; l’anhel de no deixar mai d’avançar cap a un futur de progrés en el qual seguir aportant al món coses meravelloses. Ja durant la Segona República espanyola, quan el terme País Valencià era d’ús habitual per organitzacions i mitjans de comunicació de tot tipus i signe polític, fins i tot tres dels projectes d’estatut d’autonomia que es van redactar durant este període, pretenien convertir este nom en oficial. Malauradament la Guerra  Civil esdevindria i els posteriors 40 anys de dictadura truncaren totes les aspiracions del nostre poble de recobrar l’autogovern perdut 250 anys enrere.
Però amb la mort de Franco i el nou horitzó de democràcia i llibertat que s’obria, van ser molts els valencians i les valencianes que van eixir al carrer per demanar el restabliment de les nostres institucions pròpies i del nostre autogovern. En aquell moment el nom “País Valencià” era amplament assumit per la ciutadania valenciana, pels mitjans de comunicació i les organitzacions polítiques i baix ell s’agrupaven totes aquelles persones que volien una veritable transició democràtica, una ruptura amb la dictadura i l’assoliment de l’autogovern. En esta ocasió el nom  “País Valencià” estaria associat al progrés i a un horitzó de vida digne per al nostre poble. De fet, aquell consell preautonòmic tenia un nom oficial de Consell del País Valencià. Així es va reflectir el 1981 a l’Estatut d’autonomia que acordarien totes les forces polítiques valencianes tant d’esquerres com de dretes, el conegut com l’Estatut de Benicàssim, on per fi, després de molts intents històrics s’assentaven les bases de la nostra autonomia i es fixava, amb l’acord de les principals forces en nom de País Valencià com a nom oficial per al nostre territori.
No seria fins al debat de l’Estatut al Congrés dels Diputats de Madrid, que el nom que els valencians i les valencianes havíem triat lliurement per a denominar-nos seria rebutjat, sent substituït, pel de “Comunitat Valenciana”, que es va inventar allà mateix, en el conegut com “l’Estatut de Madrid”, i que els valencians mai tinguérem ni hem tingut opció de ratificar o rectificar. Es trencava així, des de Madrid, el consens dels valencians i la possibilitat de decidir allò que és bàsic per a qualsevol societat i poble: el nostre nom.
Per tot això hi ha gent, organitzacions i entitats que malgrat la imposició feta des de Madrid, seguim utilitzant el terme País Valencià: un nom que representa molt més que un territori, representa un sentiment de modernitat, d’esperança i il·lusió de tot un poble en el seu futur. Per tant quan escoltes el terme País Valencià recorda tots els valors que hi ha darrere. I si estimes esta terra i estimes allò que som, cal dir ben fort País Valencià! T’estime.