He aixecat, mentre escrivia, el cap i amb ulls cansats de la cal·ligrafia he vist enllà, damunt d’una tauleta que hi ha al racó del nostre menjador, entre papers i llibres que m’estime, com un ocell de ritme popular, com un gresol, una fotografia de fa mil anys o de fa quatre dies: tu i jo, Isabel, feliços d’un amor, i més enllà les Sitges del meu poble. La veig sovint i et recorde moltíssim, el cos esvelt com un cànter de Nàquera i un breu ocell de tristesa als teus ulls. M’ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia entre papers i fortuïtes síl·labes. Com qui, a la nit, intenta orientar-se amb mans, amb ulls, jo t’evoque i et mire aquell instant de l’any 48. Tu vares fer que cregués altre cop i m’has donat la teua companyia, el teu discret silenci, el teu ajut. Aquesta nit t’he mirat novament. Et tinc i et veig com et veié el meu cor el dia aquell de la fotografia. Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills. En aquest gran silenci de la casa jo et vull deixar, amant, amats per sempre, un ram convuls de síl·labes de vidre. Al dematí potser et floriran entre les mans de timidesa invicta, i volarà des d’ell brisa i colomes. Creix el mural de calç i de coets, amb claredat i explosions de mar, per un amor que se’ns enduu plegats. Secret amor, estendard lluminós, barres de sang sobre un blanc intocable, aquest amor salvatge d’un país que havem creuat, estimant-nos moltíssim, des d’Alacant a Castelló, amb els ulls plens d’una llum, una gota de llum. Dic el teu nom Isabel i canten els canyars i pels carrers diversos de València passen amants que es besen a la boca, amb molt d’amor presos per la cintura, atarantats d’una olor de gesmils. Dic el teu nom i amb casta reverència el posaré en un pitxer amb aigua. Dic Isabel i seguesc el camí.
mardi 24 mai 2016
AVUI VA DEL POETA V.A.E. I DE LA SEUA POESIA
He aixecat, mentre escrivia, el cap i amb ulls cansats de la cal·ligrafia he vist enllà, damunt d’una tauleta que hi ha al racó del nostre menjador, entre papers i llibres que m’estime, com un ocell de ritme popular, com un gresol, una fotografia de fa mil anys o de fa quatre dies: tu i jo, Isabel, feliços d’un amor, i més enllà les Sitges del meu poble. La veig sovint i et recorde moltíssim, el cos esvelt com un cànter de Nàquera i un breu ocell de tristesa als teus ulls. M’ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia entre papers i fortuïtes síl·labes. Com qui, a la nit, intenta orientar-se amb mans, amb ulls, jo t’evoque i et mire aquell instant de l’any 48. Tu vares fer que cregués altre cop i m’has donat la teua companyia, el teu discret silenci, el teu ajut. Aquesta nit t’he mirat novament. Et tinc i et veig com et veié el meu cor el dia aquell de la fotografia. Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills. En aquest gran silenci de la casa jo et vull deixar, amant, amats per sempre, un ram convuls de síl·labes de vidre. Al dematí potser et floriran entre les mans de timidesa invicta, i volarà des d’ell brisa i colomes. Creix el mural de calç i de coets, amb claredat i explosions de mar, per un amor que se’ns enduu plegats. Secret amor, estendard lluminós, barres de sang sobre un blanc intocable, aquest amor salvatge d’un país que havem creuat, estimant-nos moltíssim, des d’Alacant a Castelló, amb els ulls plens d’una llum, una gota de llum. Dic el teu nom Isabel i canten els canyars i pels carrers diversos de València passen amants que es besen a la boca, amb molt d’amor presos per la cintura, atarantats d’una olor de gesmils. Dic el teu nom i amb casta reverència el posaré en un pitxer amb aigua. Dic Isabel i seguesc el camí.
