jeudi 26 mai 2016

Poesia eròtica de Vicent Andrés Estellés


Hi ha una antologia de Poesia Eròtica de l’ Estellés a cura de Jaume Pèrez-Montaner de l’ editorial Laia publicada a l’any 1986 a la col·lecció El Mirall i el Temps que no té preu.
Tanmateix ací en teniu una mostreta on s’ hi veu la capacitat descriptiva de l’ erotisme d’Estellés,que, probablement,no te cap altra poeta de la nostra literatura erótica.
Diu V.A.Estellés:
”M’ expliques, tu, com t’ ho apanyes,sola,
tot preservant virginitat de sucre,
quan no pots més i els crepuscles et cremen:
maniobrant expertament i dòcil,
aquelles nits que cremen els llençols
i et crema el llit com si fos dins un forn.
Tot el secret roman,sol,en el clítoris;
i amb dit suau,amb la punta del dit,
l’has d’ oprimir,però tampoc massa,
i has de fregar,lentament  i amorosa.
Arribaràs, tot seguit, a  l’orgasme.”
i segueix:
” ”Mira, és així” i vas obrir les cames,
vas descordar el pantaló, i obrires
el dolç secret amb plena indeferència.
Havent untat, a la boca, el teu dit,
te’l vas ficar al sexe,iniciant
l’artesanal exercici,amb gran cura.”
I diu també Estellés:
“M´has masturbat amb la dreta i  l’ esquerra,
i no sé jo com diré amb quina mà
he sentit més plaer que em donaves.
Oh plet tan dolç o doble experiència,
cosa d’ amor o de breu epigrama,
¿qui sabrà dir quin fou el resultat?
Mire, i no hi veig res mes que unes taques  llargues. “
”Eficient,delicada,dolcíssima,
ha estat la mà,descapollant-me,tèbia,
càlidament treballant amb la llengua,
fent-me sentir aquell delit extrem,
mereixedor de la glopada unànime:
mai no podré oblidar aquest dia.
M’ has enramat de besades molt grates,
fent-me vessar engrunes seminals.” 
Op.cit.,pag,81-82

Les tres conjugacions





mardi 24 mai 2016

AVUI VA DEL POETA V.A.E. I DE LA SEUA POESIA


Informació extreta  del blog: HISTORIATA, materials educatius.
 

Sonata per a Isabel
He aixecat, mentre escrivia, el cap i amb ulls cansats de la cal·ligrafia he vist enllà, damunt d’una tauleta que hi ha al racó del nostre menjador, entre papers i llibres que m’estime, com un ocell de ritme popular, com un gresol, una fotografia de fa mil anys o de fa quatre dies: tu i jo, Isabel, feliços d’un amor, i més enllà les Sitges del meu poble. La veig sovint i et recorde moltíssim, el cos esvelt com un cànter de Nàquera i un breu ocell de tristesa als teus ulls. M’ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia entre papers i fortuïtes síl·labes. Com qui, a la nit, intenta orientar-se amb mans, amb ulls, jo t’evoque i et mire aquell instant de l’any 48. Tu vares fer que cregués altre cop i m’has donat la teua companyia, el teu discret silenci, el teu ajut. Aquesta nit t’he mirat novament. Et tinc i et veig com et veié el meu cor el dia aquell de la fotografia. Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills. En aquest gran silenci de la casa jo et vull deixar, amant, amats per sempre, un ram convuls de síl·labes de vidre. Al dematí potser et floriran entre les mans de timidesa invicta, i volarà des d’ell brisa i colomes. Creix el mural de calç i de coets, amb claredat i explosions de mar, per un amor que se’ns enduu plegats. Secret amor, estendard lluminós, barres de sang sobre un blanc intocable, aquest amor salvatge d’un país que havem creuat, estimant-nos moltíssim, des d’Alacant a Castelló, amb els ulls plens d’una llum, una gota de llum. Dic el teu nom Isabel i canten els canyars i pels carrers diversos de València passen amants que es besen a la boca, amb molt d’amor presos per la cintura, atarantats d’una olor de gesmils. Dic el teu nom i amb casta reverència el posaré en un pitxer amb aigua. Dic Isabel i seguesc el camí.